Sovint cada final de l'any fem una mena de balanç dels nostres actes. El resultat depèn d'infinitat de factors perquè aquests siguin satisfactoris, negatius, o simplement, acceptables. De totes maneres quan ordeno tot el que m'ha succeït durant l'any i faig una llista de desitjos pel que ve, aleshores penso allò que em va dir un conegut fa un temps, que el passat es fa present a cada instant que vivim, però el futur és tan previsible com anar a dormir i saber què somiarem. Viure l'any que ve envoltat d'expectatives, no ho dubtem, sinceres, es podria dir que és bastant absurd, si no, absurd del tot.
Així doncs, quan intenti engolir sense ennuegar-me els dotze grans de raïm el dia 31 a les dotze de la nit, les meves expectatives segurament es reduïran a beure un bon glop de cava i donar petons a tots als qui estan al costat meu i els que, per circumstàncies, no estan a prop i estan lluny, els hi donaré en la distància.

Al cap i a la fi, un gra de raïm mal paït pot fotre enlaire el meu futur.

Bon final i cap d'any a tothom!!!

Cada cop que obrim els ulls al passat ens consumeix el terror de la nostàlgia, com a mal menor, però sovint ens pot sobrevenir la malaurada desgràcia de veure’ns envoltats per la boira de l’oblit. Aleshores ens entossudim en emmascarar les imatges en fotografies fixes, inamovibles, abrivades de veritat irreal. Una il·lusió, al cap i a la fi.

El passat depèn de la memòria, tot i que en principi sembla estar protegit per la veritat que li atorga l'haver succeït en el temps. Però quants ulls han vist aquest passat? És evident que tants com versions poden haver-hi. Entristit pel zero proper intento esbrinar quina part del relat és fictici i quin veritat. L’entrallat és difícil d’extreure, i cruel a l'hora de presentar la seva cara.

En fi, la vulgaritat que albiren aquestes ratlles queda, us ho puc assegurar, absolta per la seva honradesa. No puc oferir res més.

Conozco rostros con ojos

vacíos, radiantes, oscuros, diáfanos;

conozco manos

pequeñas, grandes, virtuosas, elegantes;

conozco palabras

ciertas, falsas, engreídas, sencillas.

Conozco todo esto y también

muchos caminos, las olas, el viento, el sol, las montañas;

conozco el tiempo
ajeno, propio, extraño, pasado, presente;

conozco los prejuicios,

costumbres, tradiciones, rutinas.

Nunca me he sentido tan

ignorante como

ahora.

Com l'obertura de l'òpera de Tannhäuser, de Wagner, aquest drama acaba de començar. Donald Trump fa por, la nombrosa família que viu a les seves esquenes fa por, les seves cares polides de porcellana i els seus cossos tan perfectes fan por, fins i tot, el fill petit, Donald Trump Jr., sembla que l'hagin tret d'una pel·lícula de por.
Pels que no seguim les notícies dels Estats Units i no sabem qui és qui en aquell país, aquesta família ha sorgit del no res i s'ha plantat de cop als nostres televisors gràcies a la campanya electoral. Per a mi, i a tothom que conec, ha estat un xoc, literalment una bufetada als nassos. Però ja no hi ha marxa enrere. La democràcia ha dictat sentència, potser de mort (o cadena perpètua), i el país més poderós del món, tot i que els entesos cada vegada ho posen més en dubte, està en mans d'un paio que vol emmurallar les seves fronteres perquè no entrin immigrants, que no vol posar límits a l'obtenció d'armes, que vol declarar la guerra a tota cuca que gosi alçar la mà contra el gegant americà, a derogar la llei d'Obama que preveu la cobertura universal..., en fi, que el magnat de l'excés i la injúria s'ha convertit en el xèrif de la ciutat, en aquest cas, del món.
Com deia un titular d'El Periódico després de les eleccions "Déu perdoni Amèrica", i deixeu-me dir que en aquest cas, em refereixo a Déu, crec que li serà difícil fer-ho. Però, com sempre, no s'ha de llençar la tovallola abans d'haver lluitat. Així doncs, encara que vénen temps difícils i costeruts, s'ha d'intentar i no perdre el nord i, sobretot, l'esperança.
L'únic que demanaria és que tot això no acabés com el quart moviment de la Simfonia n. 6 en si menor Op. 74 d'en Txaichovski, anomenada la "Patètica", o sigui, en un profund i amarg dolor.

Traigo el tiempo a espaldas de las
palabras
confinadas en mil
poemas
en
blanco.
Grito los versos en medio de la
calle
entre relojes de plástico
y sus minutos
danzando por el
suelo.
Me abrazo al viento que
esparce
la vida
y su lucha
a pesar del miedo
que me provoca.
Y desde el otro lado del
sueño,
permanezco
quieto
mientras el mundo da
vueltas.

Summum ius summa iniuria

(L'extrema  justícia és extrema injustícia)

(...) La máxima pertenece a Cicerón, uno de los grandes juristas y escritores latinos, contemporáneo y oponente político de Julio César, y viene a decir que, cuando uno se obstina en imponer lo que se considera un derecho, se corre el peligro de caer en la injusticia. “Muchos actos inmorales de tal suerte se comenten en nombre del interés público”. (...)

Tros extret de l'àlbum "El mal trago de Obélix" (Salvat)
i es refereix a la cita que surt a "Sobre los deberes" [De officiis, I, 33] de Ciceró.

Aquesta frase em recorda una situació que actualment passa molt sovint a Catalunya: uns que manen i s'amaguen darrera de la Constitució tot llençant a la cara d'una part molt important de ciutadans que volen decidir el seu futur una manera de veure la llei, fins i tot, imperativa. S'ha d'acceptar sí o sí, o sigui, "a fortiori" (per força). Per tant, davant la impossibilitat de raonar, la llei es converteix en amenaça. Tot un exemple de com es pot convertir la raó en un perjudici. Més que mai a Catalunya el "Summum ius summa iniuria" es posa de manifest a cada resposta del govern central.

Quina raó tenia Ciceró!!!!

 

Noves normes ortogràfiques, parlem-ne

Ara que les autoritats pertinents han dictat sentència i ens concedeixen un temps de reflexió (adaptació) sobre una nova actualització de la nostra llengua, potser seria el moment de fer-ho i que aquesta tingués un ús pràctic a l’hora d’avaluar-la finalment. I no em refereixo a les consideracions d’una elit, que en definitiva ja ha obert la boca i ha dit la seva. Em refereixo a la gran majoria d’éssers que fem que aquesta llengua nostra camini entre nosaltres i ens sigui d’utilitat per a la comunicació quotidiana.

Una de les raons per obrir un altre cop el meló dels canvis és, i amb tota raó, que l’idioma ha d’evolucionar amb els temps i per això han de donar la resposta que es mereix. No diré pas el contrari, ja que l’argument de que l’idioma és viu i ha d’avançar amb els temps és per si mateix una bona reflexió i, per tant, un excel·lent punt de partida. Però a l’empara d’aquesta modernització que ens volen fer empassar no hi ha cap mena de dubte que es deixen pel camí moltes consideracions potser més importants i que farien d’aquest avenç un motiu molt més entenedor per a la gent que no sap de normes o que no troben que siguin importants per a la seva existència de cada dia. Segurament per a la gent que utilitza el nostre idioma sense cap mena de lligams ortogràfics o gramaticals, la vida de la llengua és més vital que no pas idiomàtica. És per això que la subjectivitat dels lingüistes amb “carnet oficial” ens ha deixat algunes perles que ens hem d’empassar com si fossin realment la solució, més ben dit, la modernització que necessitava el català. Doncs penso que l’evolució que finalment han triat, com per exemple, la supressió de la majoria d’accents diacrítics o, el sempre conflictiu entre guionatge, no es pot dir que representi un gran avenç. Pel meu entendre no és ni suficient, ni equitatiu. No és suficient perquè és del tot evident que la gent del carrer va per una banda, i els lingüistes per un altre. I tampoc és equitatiu perquè, per exemple, els diacrítics ho són tots, i no solament uns quants. Aleshores, per què aquesta mena de selecció? No hi ha dubte que els que han tingut la sort de salvar-se (uns catorze) esdevindran com una mena de relíquia pels nostàlgics dels diacrítics.
És ben cert que el català ha d’evolucionar, però el beneplàcit de l’elit sembla que s’entossudeix en esmenar part dels anacronismes que, si no fos per les normes, la gent del carrer ja tindrien oblidats. Amb aquesta asseveració no vull dir que no hagin d’haver ni regles i normes, però el que sí que dic, i en veu alta, és que aquestes haurien d’estar més en consonància al que és la llengua viva del carrer, i no dels calaixos de la biblioteca. El català es mereix un idioma modern, dinàmic, proper, i els lingüistes amb “carnet oficial” sembla que s’allunyin precisament d’això esmenant normes que al cap i a la fi modernitzen sí, però evidentment molt poc.

La llengua és un acte de vida que sense el verb, adjectiu, pronom o adverbi, no tindria gaire sentit. Per això la responsabilitat no pot recaure exclusivament en el punt de vista dels lingüistes, crec que la gent del carrer sempre anirà al davant i amb un punt de vista molt més ampli i entenedor. Ha d'haver un lligam que els uneixi de manera lògica i pràctica. 
Amb tot, aquestes paraules no signifiquen que s’hagi de fer un plebiscit cada cop que es vulgui canviar una norma ortogràfica de la llengua, Déu (aquest accent sí que s’ha salvat!) ens guardi! Més aviat, i no voldria que això fos cap consell, ja que seria una pedanteria inútil per la meva part, crec que els que decideixen les normes del nostre idioma haurien de parar més l’orella a televisions, ràdios, fòrums d’internet, llibres, revistes... en definitiva, arreu on el català fos el vehicle per entendre’ns. Potser el problema és que no la paren prou i això, a la gran majoria de la gent, no li importa gaire...

De l'ametlla amarga et sabràs
presa
quan destriïs la
closca de la carn
i beguis el líquid transparent de la
paraula
com un fet 
inalterable
i
llis.

La razón de mi equilibrio es el
delirio que,
a pesar del motivo que lo sopesa,
me levanta cada día.
Que me lleve el desprecio si el segundo que
viene
no intenta arrastrarme al abismo de la
felicidad.
Que me lleve y no me deje
aquí,
mirando estas manos vacías,
solas.

Me gusta ver el sol salir cada mañana
y ver las estrellas por la noche,

me gusta seguir adelante,

andar por andar

sin condiciones ni tiempo

que las maltrate.

Allá donde vamos

las caricias son recuerdos

las palabras vacíos

y los hechos sentencias.

Mis manos te darán una sonrisa,

una flor por la mañana,

un beso cálido y un te quiero

sin fronteras.

Me gusta ver tu cara cada mañana,

al levantarme y cuando el sol entra

por la ventana

saber que estás a mi lado.

Trozos de la novela (cap. 1) Me dijo Pastora

"Intento desvelar el motivo de esta inquietud que me traspasa los huesos sin piedad. Hasta hoy mi vida había sido normal, sin sobresaltos, una existencia plácida. ¿Por qué me ha sucedido esto ahora? ¿Por qué siento esta obsesión por volver a ver a Pastora? Ciertamente esto es lo más cerca que he estado de la locura, yo, que siempre he sido un hombre cabal, sin excesos, acostumbrado a vivir tranquilamente. Estoy sorprendido de mi comportamiento. Si no puedo estar junto a ella, tengo la sensación de que todo se derrumbará a mi alrededor. No quiero estar preso de una idea, pero no puedo remediar que un pensamiento, que se ha vestido de fijación, sea el culpable de la destrucción de mi vida. Unos cuantos susurros transformados en palabras cabalgando por mi oído han transformado mi existencia de una manera tan brutal, que ni yo mismo me reconozco. Sinceramente, creo que este asunto está llegando a límites demasiado absurdos.

Hoy no tengo ganas de nada y mi ánimo empieza a flaquear. ¡Realmente es de locos! Esto no es normal.

Después de varios días vagando por la nada, donde mi existencia se ha apeado de la normalidad, finalmente he recibido noticias de ella. En el buzón había una postal en la que había un matasellos, pero está tan borroso, que no puedo saber desde dónde ha sido enviada. La postal dice: pronto recogerás flores conmigo, no te impacientes. Un frío helado ha penetrado desde mi boca hasta el estómago. No puedo casi respirar, mi saliva se ha hecho cemento y el aire se esfuerza por entrar en los pulmones. Me ahogo y, esto es lo más contradictorio, siento que empiezo a vivir, ahora, hoy."

Llevo a cuestas el impaciente hallazgo de la
verdad.
Supongo que marchará en breve,
de puntillas,
cuando abra los labios para
pronunciarla.

Este delirio que de esperanza
se muere
me deja como un amasijo de
luz
en manos del horizonte y un perpetuo
deseo.
Me basta con saber dónde
hallarte,
y saber que dormiré a tu.
lado.
No es cierto que las huellas se
borren con el tiempo,
tu nombre camina junto al
recuerdo, intacto.

Te imaginé viajando por las
cifras
que comprenden el sentido de las
cosas.
Temí perderte entre granitos de
arena
esparcidos entre preguntas y
fantasías.
Caí, cuesta abajo,
por el tobogán de la
certeza
y nunca volví a ser el mismo.
Mi silencio, dormido en la
necesidad,
me ha vuelto objeto y
obstinado.
A lomos de la ingravidez
espero encontrar
el instante adecuado para
prorrogar esta vida que me huye.