Cada cop que obrim els ulls al passat ens consumeix el terror de la nostàlgia, com a mal menor, però sovint ens pot sobrevenir la malaurada desgràcia de veure’ns envoltats per la boira de l’oblit. Aleshores ens entossudim en emmascarar les imatges en fotografies fixes, inamovibles, abrivades de veritat irreal. Una il·lusió, al cap i a la fi.

El passat depèn de la memòria, tot i que en principi sembla estar protegit per la veritat que li atorga l'haver succeït en el temps. Però quants ulls han vist aquest passat? És evident que tants com versions poden haver-hi. Entristit pel zero proper intento esbrinar quina part del relat és fictici i quin veritat. L’entrallat és difícil d’extreure, i cruel a l'hora de presentar la seva cara.

En fi, la vulgaritat que albiren aquestes ratlles queda, us ho puc assegurar, absolta per la seva honradesa. No puc oferir res més.