Com l'obertura de l'òpera de Tannhäuser, de Wagner, aquest drama acaba de començar. Donald Trump fa por, la nombrosa família que viu a les seves esquenes fa por, les seves cares polides de porcellana i els seus cossos tan perfectes fan por, fins i tot, el fill petit, Donald Trump Jr., sembla que l'hagin tret d'una pel·lícula de por.
Pels que no seguim les notícies dels Estats Units i no sabem qui és qui en aquell país, aquesta família ha sorgit del no res i s'ha plantat de cop als nostres televisors gràcies a la campanya electoral. Per a mi, i a tothom que conec, ha estat un xoc, literalment una bufetada als nassos. Però ja no hi ha marxa enrere. La democràcia ha dictat sentència, potser de mort (o cadena perpètua), i el país més poderós del món, tot i que els entesos cada vegada ho posen més en dubte, està en mans d'un paio que vol emmurallar les seves fronteres perquè no entrin immigrants, que no vol posar límits a l'obtenció d'armes, que vol declarar la guerra a tota cuca que gosi alçar la mà contra el gegant americà, a derogar la llei d'Obama que preveu la cobertura universal..., en fi, que el magnat de l'excés i la injúria s'ha convertit en el xèrif de la ciutat, en aquest cas, del món.
Com deia un titular d'El Periódico després de les eleccions "Déu perdoni Amèrica", i deixeu-me dir que en aquest cas, em refereixo a Déu, crec que li serà difícil fer-ho. Però, com sempre, no s'ha de llençar la tovallola abans d'haver lluitat. Així doncs, encara que vénen temps difícils i costeruts, s'ha d'intentar i no perdre el nord i, sobretot, l'esperança.
L'únic que demanaria és que tot això no acabés com el quart moviment de la Simfonia n. 6 en si menor Op. 74 d'en Txaichovski, anomenada la "Patètica", o sigui, en un profund i amarg dolor.