Com l'obertura de l'òpera de Tannhäuser, de Wagner, aquest drama acaba de començar. Donald Trump fa por, la nombrosa família que viu a les seves esquenes fa por, les seves cares polides de porcellana i els seus cossos tan perfectes fan por, fins i tot, el fill petit, Donald Trump Jr., sembla que l'hagin tret d'una pel·lícula de por.
Pels que no seguim les notícies dels Estats Units i no sabem qui és qui en aquell país, aquesta família ha sorgit del no res i s'ha plantat de cop als nostres televisors gràcies a la campanya electoral. Per a mi, i a tothom que conec, ha estat un xoc, literalment una bufetada als nassos. Però ja no hi ha marxa enrere. La democràcia ha dictat sentència, potser de mort (o cadena perpètua), i el país més poderós del món, tot i que els entesos cada vegada ho posen més en dubte, està en mans d'un paio que vol emmurallar les seves fronteres perquè no entrin immigrants, que no vol posar límits a l'obtenció d'armes, que vol declarar la guerra a tota cuca que gosi alçar la mà contra el gegant americà, a derogar la llei d'Obama que preveu la cobertura universal..., en fi, que el magnat de l'excés i la injúria s'ha convertit en el xèrif de la ciutat, en aquest cas, del món.
Com deia un titular d'El Periódico després de les eleccions "Déu perdoni Amèrica", i deixeu-me dir que en aquest cas, em refereixo a Déu, crec que li serà difícil fer-ho. Però, com sempre, no s'ha de llençar la tovallola abans d'haver lluitat. Així doncs, encara que vénen temps difícils i costeruts, s'ha d'intentar i no perdre el nord i, sobretot, l'esperança.
L'únic que demanaria és que tot això no acabés com el quart moviment de la Simfonia n. 6 en si menor Op. 74 d'en Txaichovski, anomenada la "Patètica", o sigui, en un profund i amarg dolor.

Traigo el tiempo a espaldas de las
palabras
confinadas en mil
poemas
en
blanco.
Grito los versos en medio de la
calle
entre relojes de plástico
y sus minutos
danzando por el
suelo.
Me abrazo al viento que
esparce
la vida
y su lucha
a pesar del miedo
que me provoca.
Y desde el otro lado del
sueño,
permanezco
quieto
mientras el mundo da
vueltas.

Summum ius summa iniuria

(L'extrema  justícia és extrema injustícia)

(...) La máxima pertenece a Cicerón, uno de los grandes juristas y escritores latinos, contemporáneo y oponente político de Julio César, y viene a decir que, cuando uno se obstina en imponer lo que se considera un derecho, se corre el peligro de caer en la injusticia. “Muchos actos inmorales de tal suerte se comenten en nombre del interés público”. (...)

Tros extret de l'àlbum "El mal trago de Obélix" (Salvat)
i es refereix a la cita que surt a "Sobre los deberes" [De officiis, I, 33] de Ciceró.

Aquesta frase em recorda una situació que actualment passa molt sovint a Catalunya: uns que manen i s'amaguen darrera de la Constitució tot llençant a la cara d'una part molt important de ciutadans que volen decidir el seu futur una manera de veure la llei, fins i tot, imperativa. S'ha d'acceptar sí o sí, o sigui, "a fortiori" (per força). Per tant, davant la impossibilitat de raonar, la llei es converteix en amenaça. Tot un exemple de com es pot convertir la raó en un perjudici. Més que mai a Catalunya el "Summum ius summa iniuria" es posa de manifest a cada resposta del govern central.

Quina raó tenia Ciceró!!!!