Noves normes ortogràfiques, parlem-ne

Ara que les autoritats pertinents han dictat sentència i ens concedeixen un temps de reflexió (adaptació) sobre una nova actualització de la nostra llengua, potser seria el moment de fer-ho i que aquesta tingués un ús pràctic a l’hora d’avaluar-la finalment. I no em refereixo a les consideracions d’una elit, que en definitiva ja ha obert la boca i ha dit la seva. Em refereixo a la gran majoria d’éssers que fem que aquesta llengua nostra camini entre nosaltres i ens sigui d’utilitat per a la comunicació quotidiana.

Una de les raons per obrir un altre cop el meló dels canvis és, i amb tota raó, que l’idioma ha d’evolucionar amb els temps i per això han de donar la resposta que es mereix. No diré pas el contrari, ja que l’argument de que l’idioma és viu i ha d’avançar amb els temps és per si mateix una bona reflexió i, per tant, un excel·lent punt de partida. Però a l’empara d’aquesta modernització que ens volen fer empassar no hi ha cap mena de dubte que es deixen pel camí moltes consideracions potser més importants i que farien d’aquest avenç un motiu molt més entenedor per a la gent que no sap de normes o que no troben que siguin importants per a la seva existència de cada dia. Segurament per a la gent que utilitza el nostre idioma sense cap mena de lligams ortogràfics o gramaticals, la vida de la llengua és més vital que no pas idiomàtica. És per això que la subjectivitat dels lingüistes amb “carnet oficial” ens ha deixat algunes perles que ens hem d’empassar com si fossin realment la solució, més ben dit, la modernització que necessitava el català. Doncs penso que l’evolució que finalment han triat, com per exemple, la supressió de la majoria d’accents diacrítics o, el sempre conflictiu entre guionatge, no es pot dir que representi un gran avenç. Pel meu entendre no és ni suficient, ni equitatiu. No és suficient perquè és del tot evident que la gent del carrer va per una banda, i els lingüistes per un altre. I tampoc és equitatiu perquè, per exemple, els diacrítics ho són tots, i no solament uns quants. Aleshores, per què aquesta mena de selecció? No hi ha dubte que els que han tingut la sort de salvar-se (uns catorze) esdevindran com una mena de relíquia pels nostàlgics dels diacrítics.
És ben cert que el català ha d’evolucionar, però el beneplàcit de l’elit sembla que s’entossudeix en esmenar part dels anacronismes que, si no fos per les normes, la gent del carrer ja tindrien oblidats. Amb aquesta asseveració no vull dir que no hagin d’haver ni regles i normes, però el que sí que dic, i en veu alta, és que aquestes haurien d’estar més en consonància al que és la llengua viva del carrer, i no dels calaixos de la biblioteca. El català es mereix un idioma modern, dinàmic, proper, i els lingüistes amb “carnet oficial” sembla que s’allunyin precisament d’això esmenant normes que al cap i a la fi modernitzen sí, però evidentment molt poc.

La llengua és un acte de vida que sense el verb, adjectiu, pronom o adverbi, no tindria gaire sentit. Per això la responsabilitat no pot recaure exclusivament en el punt de vista dels lingüistes, crec que la gent del carrer sempre anirà al davant i amb un punt de vista molt més ampli i entenedor. Ha d'haver un lligam que els uneixi de manera lògica i pràctica. 
Amb tot, aquestes paraules no signifiquen que s’hagi de fer un plebiscit cada cop que es vulgui canviar una norma ortogràfica de la llengua, Déu (aquest accent sí que s’ha salvat!) ens guardi! Més aviat, i no voldria que això fos cap consell, ja que seria una pedanteria inútil per la meva part, crec que els que decideixen les normes del nostre idioma haurien de parar més l’orella a televisions, ràdios, fòrums d’internet, llibres, revistes... en definitiva, arreu on el català fos el vehicle per entendre’ns. Potser el problema és que no la paren prou i això, a la gran majoria de la gent, no li importa gaire...