Un dia, quan tot sigui per fi al seu lloc, podré respirar profundament i treure un mocador blanc per eixugar-me el clatell ple de temps. De moment, però, estaria bé prendre un glop d’aire i tancar els ulls. Després, quan es faci fosc, et faré un petó, llarg i dolç. Saps?, crec que tot això passa perquè fa bastants anys em van dir que no cridés tant, que era inútil alçar la veu. Però, i encara que no t’ho creguis, a l’altre cantó de la vida hi ha una poesia on parla de tu i de mi. Potser no és veritat, i potser no ho serà mai, tant se val! Un dia, quan tot sigui al seu lloc, tancaré els ulls, respiraré profundament i seguiré el rastre del vent udolant una petita cançó decadent. I ara no em diguis que mai has estat l’espectador de l’última fila, perquè la sort, en això, no hi té res a veure.