dissabte, 16 de setembre del 2017

De tots, l’únic cercle que
esdevé traç i
m’endevina
la llum al fons
de l’aparença sostinguda,
és una frase grisa, segurament
plena d’
espais
i
petits exilis.
Poc a poc,
l’abisme
m’obrirà la seva porta
i em deixarà
passar.

Poesia inclosa en el llibre "A prop de les paraules" (O.R.) que està en las primeres pàgines de la tesi doctoral de la meva filla Judith.
 
-
Etiquetes de comentaris:

1 comentari:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

E ntre la vida y el cielo hay una tierna provocación que siempre pregunta por ti. Dime, ¿son los ojos que buscabas?

  • (sense títol)
    La poesía, mera posibilidad, acaricia los sentimientos y, al final, los doblega en un mar silencioso, oscilando entre su existencia y sus a...
  • (sense títol)
    Atravesé el miedo para ver la geometría de la nada, y agitado de emoción y a pecho descubierto le di la bienvenida sin saber que, con ello, ...
  • (sense títol)
    Convuls, com l’onada que escup la tempesta, t’anomeno cada tarda despullat d’impronunciables mots d’aspres i furtius camins. V...