dissabte, 9 de novembre del 2019

Convuls, com l’onada que escup la tempesta,
t’anomeno cada tarda
despullat d’impronunciables
mots
d’aspres i furtius
camins.
Viatjo fins el migdia
enlluernat per l’udol que uns
bocins de
soledat
em retornen la
nit.
Convuls i serè,
com la inesgotable
fam d’esperança,
m’exilio de tu
a cada incessant segon,
en un marge desert.

E ntre la vida y el cielo hay una tierna provocación que siempre pregunta por ti. Dime, ¿son los ojos que buscabas?